Fuster i la nació dels valencians. Homenatge a Fuster (II)

.

Llibertat.cat

Per Pau Belda Tortosa Vallada, Vallada (La Costera) País Valencià

.

“Un escèptic no és un senyor que no creu en res; l’escepticisme és un mètode. És posar a prova les teues idees permanentment i les idees dels altres. És una desconfiança inicial si tu vols; però no per abolir un principi de veritat, sinó per depurar-lo.” (Joan Fuster).

Estem enmig d’un shock econòmic. A nivell de política (macro)econòmica el calendari sembla definit: (1) a curt termini contracció de la demanda interna i impuls al sector exterior per a propiciar el desendeutament global de l’economia i (2) creació de noves oportunitats de negoci – recuperació de la taxa de beneficis-via l’explotació més intensa dels mercats amb les reformes estructurals. L’escenari objectiu és un model a la nord-americana: extensió del mercat a pensions, sanitat i educació; precarització completa del Treball (augment de la taxa d’explotació per a recuperar la taxa de beneficis). En definitiva, reduir la funció de legitimació de l’Estat per a potenciar la funció d’acumulació; amb ella, eliminar el paper de la socialdemocràcia a l’europea, gestora històrica d’eixe equilibri legitimació-acumulació. Tot això amb el límits que la creixent agudització de la lluita de classes impose, clar està.

La mini pausa estival –com a calma abans de la tempesta-pot ser un bon moment per mirar amb perspectiva, i pensar més enllà de les urgències permanents, altres qüestions no menys importants. Hi ha afers interns a l’independentisme – ANC, CUP i demés-que mereixerien més reflexions i més clarificacions. Però, per un moment, deixem l’economia, les tàctiques de lluita i àdhuc els nostres problemes estructurals. Arran d’alguna d’eixes coses, algú ha dit que l’EI posterga “debats ideològics i estratègics i que això ens empobreix com a moviment”. Aprofitant això i continuant la recuperació, actualització i superació del pensament d’en Fuster, faré algunes línies sobre un tema delicat: la teoria nacional de Fuster. Les diferents publicacions, articles i entrevistes ja n’han parlat, cert; però sempre en termes continuistes. El tema va més enllà d’un debat teòric: de manera continua els debats entre independentistes –i més enllà-especialment valencians, però no només, ens remet a la caracterització dels valencians i dels Països Catalans, perquè això té profundes implicacions en les anàlisis que hom fa i en l’acció política que se’n deriva. (Què som els valencians? Som la perifèria, el sud de la nació catalana? Som un membre o fragment o regió sense consciència nacional d’una nació objectiva? Som altra cosa?). La idea no és respondre ara eixes preguntes en estes línies. Primer, ens cal dotar-nos d’uns mínims esquemes d’anàlisi del fet nacional. Amb això, tindrem més eines per a analitzar la matriu teòrica que hi ha rere l’afirmació nacional d’en Fuster, i per extensió, de l’independentisme modern fins als nostres dies. És un tema complex que no es pot resoldre en un article com aquest; sols es pretén una primera aproximació.

Una pinzellladeta sobre teories nacionals

A l’hora de parlar de la definició, l’origen, les causes, etc. del sorgiment de nacions i nacionalismes hi ha un element clau en les diferents escoles: el paper del passat en l’articulació del present. En altres paraules, el grau de determinisme històric en l’emergència de les nacions. Mirem-ho ràpidament; tenim dos grans grups:

1.-Els primordialistes dirien que la nació és un fet objectiu, una evidència inqüestionable al llarg de la història manifestada per una pertinença territorial, una llengua, uns símbols, un component ètnic (ascendència, lligams de parentesc; més marcat per l’escola sociobiològica), una determinada visió del món, un esperit col·lectiu, una missió històrica i demés. Allò de “les nacions abans dels nacionalismes” (J. Armstrong). Aquesta versió gairebé coincideix amb la formulació del nacionalisme (burgés-romàntic; és clar). Un nacionalista diria que les nacions –particularment la seua nació-són entitats “quasinaturals”, que van conformant-se des de temps immemorials i expressant-se al llarg de la història en els elements anteriorment citats. En definitiva, la nació és una realitat configurada en el passat; la història ha creat la nació. El nacionalista ha de procurar per la seua reivindicació, la recuperació i conservació d’uns trets històrics, la seua llibertat i la seua plenitud (que pot derivar en això de missions històriques).

Un nacionalista de casa faria afirmacions del tipus: “els Països Catalans som una nació configurada des de l’edat mitjana, al ritme de l’extensió de la llengua catalana”. Altres consignes comunes podrien ser: “la història ens conforma com a catalans” i el corol·lari d’això, tan repetit per cert catalanisme “De Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, tots som catalans, encara que molts no ho saben. La història des de ens ha configurat com a tals i aquells que ho neguen són uns ignorants; tenim la raó històrica i la nostra missió és revelar eixa veritat a la massa ignorant!”. Canviant una miqueta de perspectiva, si fem una ullada amb perspectiva, crida l’atenció la temptació ibera: com a origen ètnic o “racial” dels valencians per a cert valencianistes de preguerra (per exemple, I. Villalonga) o fins i tot amb la identificació de certs nacionalistes catalans i valencians de l’ètnia ibera amb “la Gran Catalunya” (tot partint de les tesis i l’aval historiogràfic d’en Bosch Gimpera). Això a imatge i semblança dels romàntics espanyols -federalistes o no-que, anant més llarg –com no?-, tenen el mèrit de situar la bandera espanyola al paleolític!

2.-Els modernistes (constructivistes) dirien que la nació és un fenomen originat per l’acció dels Estats i els nacionalismes, no existent abans de finals del segle XVIII. Les nacions, doncs, serien un producte burgés, un ingredient més de la recepta d’ascens burgés -coetani als inicis de la industrialització capitalista-com a complement ideològic i cultural necessari. Dins l’ascens burgés, la idea de nació juga el rol de legitimadora en almenys tres aspectes: com a font de sobirania –el conjunt de ciutadans formalment lliures i iguals-front a la identificació medieval del rei-sobirà; com a marc territorial d’estructuració dels mercats i les estructures polítiques, via centralització, unificació interna, etc.; com a element de cohesió cultural i continuïtat amb el passat, davant els canvis culturals i ideològics de la industrialització (com diu Breully, “la història nacionalista és una forma de mantenir units passat, present i futur”). La nació tal i com l’entenem hui seria una creació i categoria històrica capitalista.

Els postmodernistes fan un pas més i diuen que el relat històric sobre el qual es construeix la nació és seleccionat, parcial; fet a la mida dels interessos existents. La mitologia i els orígens remots, els morts, els símbols, la cultura seleccionada… són eines per a consolidar eixe espai territorial i sobirà que és la nació. En una frase, la nació com a “comunitat política imaginada” o creada (Anderson).

Els (post)modernistes autòctons dirien que els Països Catalans són producte d’una determinada voluntat nacionalista, que respondria a uns determinats interessos d’una classe en pugna per l’hegemonia política. És eixa voluntat nacionalista la que construeix un relat històric -amb ficció fundacional, mitologia, simbologia, ascendència i tot això…-que consolida un subjecte històric i polític i legitima el projecte polític d’una classe (ascendent). Segons la visió postmoderna, doncs, els Països Catalans serien una construcció de cert moviment nacionalista, no reeixits com a nació en el sentit modern –font de sobirania política-ni tan sols assumits per una classe social ascendent que ho faja en eixe marc territorial. Després mirem més a prop això de la classe nacional.

La crítica més forta al modernisme ve de la ma d’Anthony D. Smith, que planteja un intent de síntesi entre la corrent modernista i la primordialista. La clau és la distinció entre nació, com a font de sobirania política, i ètnia (ethnie) com a col·lectiu humà previ, amb uns trets fonamentalment lingüístics -culturals que li donen certa continuïtat històrica. Això és, accepta les nacions com a un fenomen modern, però construïdes sobre la realitat tangible de les identitats col·lectives anteriors, amb la història i els mites, els símbols, la llengua, la identificació amb un marc territorial, etc. En altres paraules, res naix per generació espontània: la idea de nació es construeix, arrela i triomfa perquè compta amb tota una base prèvia, amb uns elements existents (llengua, història, simbologia, territori…) que ja haurien quallat en formes prèvies de consciència, d’identitats col·lectives medievals. Tot plegat, podria ser quelcom similar a la distinció coneguda entre les categories de nació política i nació cultural.

Des del primordialisme, Hastings pensa que Smith encara fa massa concessions al modernisme: les identitats ètniques medievals s’haurien transformat de manera natural en nacions o elements integrants d’una nació, sent una mena d’essències o esperits intertemporals que s’adapten a les noves formes polítiques i culturals. Però, des d’altre angle, les tesis etnoculturals presenten fortes limitacions que podem expressar com la dificultat de presentar qualsevol element (com la llengua, per exemple) com a originador o vertebrador d’identitats col·lectives al marge de la consciència que d’ell en tinga una determinada societat (F. Archilés). El fet de parlar valencià és un element definidor d’identitat al segle XVI tal i com ho és per al nacionalisme modern? El mateix es pot pensar sobre símbols, institucions, etc. En eixe sentit, tot i que el concepte de nació no és estrictament modern, la seua concepció moderna – comunitat política i subjecte de sobirania-suposaria una ruptura important amb la concepció anterior.

No hi ha un punt de trobada teòrica; hi ha més matisos i més escoles i potser la tendència és a “descentrar” el concepte de nació de les investigacions sobre el passat i la seua influència sobre el present (Bhabha). L’article no pretén ser academicista – entre d’altres, cal dir-ho, per limitacions pròpies; no és la meua especialitat-i el propòsit no és altre que posar de relleu –ni que siga tan breument-la riquesa del pensament sobre la nació. Ara per ara em sembla remarcable l’esquema teòric que plantejava Germania Socialista a primeries dels ’70, amb la voluntat d’actualitzar la teoria marxista de la nació abans d’analitzar el cas valencià. La seua formulació esquemàtica pot ser la següent: Hi ha nació quan:

a) A un espai geogràfic es donen unes característiques compartides per la comunitat i que la diferencien d’altres comunitats (llengua, cultura, sistema econòmic, estructura de classes, trets de psicologia col·lectiva fruit de certa continuïtat i evolució històrica compartida).

b) Hi ha la consciència de formar una nació. Eixa consciència emergeix en un moment històric concret sobre la base prèvia existent, però esperonada per un moviment nacionalista encapçalat per una classe social ascendent al si de dita societat, que en eixe sentit, pren el nom de classe nacional.

L’esquema no seria excessivament diferent a l’intent de síntesi de Smith: hi hauria una base prèvia existent que conforma una societat diferenciada i en un moment històric un moviment nacionalista (sempre encapçalat o liderat per una classe o bloc de sectors socials) pretén convertir-la en nació (com a comunitat política sobirana). Encara més, hi ha exemples de constitució de nacions sobre trets diferencials relativament reduïts i sense cap mena de continuïtat històrica. Això posa de relleu la centralitat de la consciència nacional, la rellevància de l’acció nacionalista per part de moviments politics i/o estats i com tot plegat intervé sobre la base prèvia, transformant-la en un sentit o altre. Com a il·lustració, deixant ara a banda matisos per comprendre la idea central, diferents casos de l’Amèrica Llatina o el cridaner cas del Pakistan.

Fuster; essencialismes, l’anomalia i el fracàs

“El problema és, ¿què és una nació? ¿Només la consciència de nació? Una “classe”, ¿és només una “consciència de classe”? Jo no diré que sí ni que no. No sóc especialista en la matèria. Si el proletariat dels EEUU, pose per cas, no té “consciència de classe” (i no en té), ¿per això deixa de ser “proletariat”?” (Ara m’agradaria escriure… Fuster. Octubre 1982).

Més amunt he dit que els estudiosos de la nació no han arribat a un consens teòric sobre la definició de la mateixa, fonamentalment sobre el grau de ruptura o continuïtat nacional marcat per la nova accepció de la nació sorgida amb les revolucions burgeses. Fuster no ho tenia clar; tampoc hi dedica massa línies a tractar el tema de la nació i els nacionalismes. A la tardor del ’82, expressa el problema en aquestos termes: “De Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó, tothom és català, i molts no saben que ho són. La majoria. I no saber que ho són, vol dir que no ho són? La pregunta és delicada.” Com diu J.F. Mira, tan delicada que Fuster proposa continuar explorant-la: “Som una nació? Parlem-ne.”

Tal com suggereix Archilés a l’estudi recentment publicat (Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana. Ed. Afers, 2012) Fuster tracta de mantenir certa diferència entre la comunitat etnocultural i la nació. És possible que l’objectiu fóra definir l’existència d’eixa comunitat cultural catalana –i la pertinença indiscutible dels valencians a la mateixa-com a base ètnica prèvia sobre la qual edificar la seua proposta de futur: els Països Catalans com a nació. L’existència objectiva dels Països Catalans com a comunitat cultural seria la base per a l’emergència dels Països Catalans com a nació moderna, com a única via per a preservar la comunitat cultural; pot ser una interpretació. No estic segur que Fuster empre una distinció nítida entre ambdues categories –comunitat etnocultural i nació-tot i les reserves obertes a qualificar els Països Catalans com a nació. Valent-nos dels esquemes teòrics citats, és possible identificar una tensió permanent i no resolta entre la interpretació modernista i la primordialista: els Països Catalans com a fet objectiu configurat en el passat i els Països Catalans com a decisió de futur. A més, negant qualsevol determinisme històric, car en el moment històric corresponent, els Països Catalans no es van constituir com a monarquia nacional ni posteriorment com a estat nacional liberal. Així, per a Fuster serien una realitat històrica inacabada, fracassada; conèixer la història havia de servir per a capgirar-la, tot propiciant un reajustament de “la nostra consciència de comunitat.”

Més enllà de l’etiqueta de nació, si que hi ha la definició d’una comunitat –o almenys, l’anàlisi històrica sobre la idea d’eixe subjecte-, que es pretén indubtable. Com demostra objectivament l’existència d’un subjecte? Fuster pretén allunyar-se del discurs nacionalista, especialment de les parts metafísiques: la fonamentació ètnica o “racial”, les mitificacions del passat i demés creacions ideològiques (nacionalistes) –en aquest sentit, marca distàncies amb el primordialisme-nacionalisme-. No de bades, pretén una anàlisi històrica seguint l’esquema teòric del materialisme històric i introduint la perspectiva de la història cultural. En eixes coordenades renovadores i pretesament científiques es situa. Així doncs, no parlem de misticismes ideològics sinó d’una fonamentació material: la llengua és l’element definidor de la comunitat i el que la dota de continuïtat històrica. Tal és la premissa essencial; la llengua catalana és el que defineix el subjecte, la comunitat cultural catalana; de fet, en un marc similar a l’actual, des del segle XIII. Eixa unitat lingüística seria prova de vincles més profunds, altrament expressats per tradicions, simbologia, parentesc originari, etc.

Partint d’ahí, Fuster deriva que una comunitat lingüística i cultural és un poble. En altres paraules, la llengua catalana defineix el poble català; parlar tots la mateixa llengua ens converteix en un mateix i únic poble. La continuïtat lingüística al llarg de la història mostraria la continuïtat del poble català al llarg de la història –si més no, en aquells aspectes més bàsics i essencials-. Parlem, doncs, d’una identitat: comunitat lingüística (i cultural), poble i, segons com, nació, serien els seus membres (una llengua = un poble = una nació). La presa de consciència d’eixa “veritat” i l’acció (re)unificadora, superant els particularismes regionals seria el corol·lari lògic: els Països Catalans com a origen i com a destí, en una equació sols resolta per una variable: la llengua, la unitat lingüística.

No sorprendré ningú si dic que eixa definició de la comunitat basada en l’essencialisme lingüístic és una premissa ideològica d’en Fuster; el fet de prendre la llengua com al factor definidor i central, vull dir. Això portat fins al punt que l’evolució del país estaria directament relacionada i explicada per l’evolució de la llengua (“quan el País Valencià es bilingüitza comença la seua davallada històrica i cultural”). El que qüestione, doncs, és la centralitat –i exclusivitat-de la llengua com a definidora d’un poble o d’una nació. En qualsevol cas, crec que no és cap demostració objectiva o científica –com algú ha dit-, sinó una premissa ideològica, una proposta interpretativa que pot ser vàlida i legítima, però ni objectiva en sentit estricte ni molt menys indiscutible.

El que és objectiu –deixem-ho ara així…-és que parlem la mateixa llengua i doncs, som una única comunitat lingüística i que els valencians tenim una cultura d’arrel catalana, certa simbologia compartida, una història compartida –i altra no compartida més enllà de l’encaix hispànic-, un parentesc originari… Però eixa comunitat etnocultural no és necessàriament un únic poble i menys encara nació, segons l’esquema teòric que adoptem. I què collons és un poble? Com vaig curt d’espai, provisionalment ho podem deixar així: parlem de poble quan a un espai geogràfic determinat conflueixen uns elements fruit d’una peculiar evolució històrica que configuren la societat que hi viu com a societat diferenciada de la resta. En l’esquema teòric de GS, la base material que faria una societat diferenciable. Un poble amb consciència de tal –per un procés d’ascens d’una classe nacional-, esdevindria nació. No ens cal entrar ara més, però podem parlar-ne…

Considerant això, l’equació llengua=poble només s’acompleix si fem una exercici de selecció (ideològica). Només si prescindim d’altres elements com el sistema socioeconòmic, l’estructura de classes, l’organització política, l’evolució –la continuïtat-històrica; i també la consciència nacional, si és que volem parlar de nació… Sols si considerem que la influència de la llengua sobre la comunitat humana és major que la de la resta de factors. Sols fent eixe exercici de selecció s’arriba a la conclusió. És possible que Fuster situa la llengua com a l’element definidor en tant que únicament la llengua porte al resultat desitjat: la demostració de la unitat – cultural, com a poble, nacional…-dels Països Catalans. La llengua seria l’únic element supervivent d’una història truncada i fracassada dels valencians i catalans com a poble. Seria el vell truc de presentar com a resultat d’una investigació una premissa que en realitat és anterior a la investigació i de fet, limita o guia la investigació. És una opció interpretativa –sent molt escèptics, cert-.

Encara hi ha més. Fuster fa metàfora de la malaltia dels valencians com a poble, és a dir, la diferència que hi ha entre el ser i l’haver de ser, entre la realitat existent – la identitat regional valenciana dins la identitat nacional espanyola-i les possibilitats reals, la condició nacional normativa. Així, en algun moment parla de triple malaltia: el bilingüisme, l’espanyolisme rabiós i el provincianisme. Quan eixa observació, eixa preocupació per l’assimilació espanyola passa pel filtre del seu esquema teòric hi ha una conclusió clara: els valencians som irregulars, anòmals; unes criaturetes singulars a l’univers de les nacions: ni carn ni peix, ni catalans ni castellans –que serien els resultats possibles segons s’imposara la lògica del nacionalisme lingüístic o haguera triomfat el procés d’homogeneïtzació espanyola-. Rere això, però, hi ha més mancances: no haver tingut un moviment nacionalista burgés com a resultat de no haver gaudit d’una industrialització completa. I si anem més enrere, el trencament de la vinculació –política, de consciència-amb la resta de la nació catalana iniciada al segle XV amb la constitució de la monarquia hispànica o l’inici del procés de substitució lingüística –en el terreny elitista, i doncs, en la cultura escrita-. Tot això podria tenir unes arrels ben profundes: els valencians tenim “defectes constitucionals”: el bilingüisme indissoluble marca profundament tota la nostra trajectòria històrica. Quasi res…

Fuster fa un toc d’atenció: els valencians no som el que hem de ser. Això ve explicat per totes les anomalies que es remunten al propi segle XIII. Tot i anomalies, esterilitats i fracassos continua, però, havent la llengua –pròpia; majoritària, hegemònica encara als ’60-. I eixa és la base per al redreçament nacional. La normalitat ve resumida per la consingna: llengua-poble-nació. No cal dir molt més: el que hem de ser -la situació de normalitat nacional dels valencians-ve donat per la nostra filiació lingüística: catalana i doncs, catalans. Tal és la seua matriu teòrica i tal la seua conclusió: valencians-catalans (llengua-poblenació) o valencians cultivadors d’anomalies i esterilitats diverses. Trencar l’equació llengua=poble=nació i la seua normativitat ens permet, així ras i curt, adequar la definició de quin tipus de realitat nacional són els PPCC i dins d’ells el PV com a pas previ per a la caracterització estratègica del procés d’alliberament nacional arreu dels PPCC. Ens permet parlar de la normalitat dels valencians, dels centres i les perifèries, de les dinàmiques polítiques i de lluita… Ara, però, ho deixe ací.

Anuncios
Esta entrada fue publicada en Construcción nacional. Guarda el enlace permanente.